Arquitectura romana d'Orient

L'arquitectura romana d'Orient és l'estil arquitectònic que va estar vigent durant l'Imperi Romà d'Orient des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident en el segle v. La capital de l'Imperi d'Orient era Constantinoble (Constantinopolis o ciutat de Constantí), actualment, Istanbul, i això des de l'any 330, moment que altres autors fixen com l'inici de l'arquitectura romana d'Orient. L'arquitectura romana d'Orient s'inscriu dins del marc de l'art romà d'Orient, i abasta doncs un llarg espai de temps, que s'inicia en el segle iv i al que posa fi abruptament la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans en 1453, ja al segle xv. A causa de la seva dilatada durada en el temps, sol dividir per al seu estudi en tres períodes diferenciats: un període inicial, un període intermedi i un període final.

Pel que fa al marc geogràfic en què es produeix l'estil arquitectònic romà d'Orient, aquest coincideix en línies generals amb l'extensió geogràfica de l'Imperi Romà d'Orient, amb el qual va ser canviant en el temps per raó de les circumstàncies històriques i polítiques d'aquest regne al llarg dels més de deu segles de vigència d'aquest estil. No obstant això, les zones de major presència de l'arquitectura romana d'Orient es corresponen amb els territoris de les actuals Turquia i Grècia, sense oblidar Bulgària, Romania i àmplies parts d'Itàlia, juntament amb Síria i Palestina. A més, com a resultat de l'expansió del cristianisme entre els pobles eslaus duta a terme a partir del segle viii per l'Església Ortodoxa romana d'Orient, l'arquitectura romana d'Orient es va estendre per les actuals Ucraïna, Rússia i Belarús, passant alguns dels seus elements arquitectònics (com per exemple les cúpules de ceba) a convertir-se en un senyal d'identitat de les esglésies ortodoxes, que han estat mantingudes fins a l'actualitat.

D'altra banda, l'art romà d'Orient va ser un art de tipus oficial,^[2] en funció de les relacions del poder eclesiàstic amb el poder civil, que se sustentava amb el suport de l'Església. I la mateixa existència de l'Imperi Romà d'Orient es va vincular a l'expansió de l'Església Ortodoxa i de l'art romà d'Orient.^[3]

Per raó de les circumstàncies històriques i de la mateixa zona geogràfica en què es va generar i en la qual va tenir presència, l'arquitectura romana d'Orient va rebre, sobre una base formada essencialment per l'arquitectura romana, fortes influències d'altres estils arquitectònics, especialment d'estils procedents de la zona de l'Orient Pròxim. D'altra banda, a més de la ja apuntada influència en els estils arquitectònics de països relacionats amb l'Església Ortodoxa, cal destacar que des de la zona de Ravenna, a Itàlia, en el seu extrem occidental de distribució, va influir en l'arquitectura carolíngia i, a través d'aquesta, en l'arquitectura romànica, alhora que des del sud d'Itàlia, especialment a la zona de Sicília, va aportar alguna de les seves característiques a la versió adaptada a la zona de l'arquitectura normanda, que era una de les variants de l'arquitectura romànica.

Algunes de les característiques distintives de l'arquitectura romana d'Orient són, a més de la forma ja indicada de les cúpules, l'ús del maó com a material constructiu en substitució de la pedra, l'ús massiu dels mosaics com a element decoratiu en substitució de les escultures, la major elevació dels edificis com a resultat del realç de les cúpules, i la troballa d'un sistema que permet conjugar l'ús constructiu per a les dites cúpules d'un suport de planta Quadrat però que permet la rematada mitjançant un tambor en una cúpula rodona, en moltes ocasions amb prolongació d'un aler ondulat.